París

Si hi ha alguna cosa millor que anar a París només per esmorzar i a l’hora de dinar ser ja ben lluny d’allà, és anar-hi amb la Laura per veure tants museus i monuments com puguem en menys de 48 hores. L’itinerari encara està per definir del tot, però no hi faltaran el Louvre i l’Orsay; es preveu també passar el nostre únic vespre sopant i fent cosmopolitans davant la tour Eiffel.
La Laura té el defecte que no li agrada Londres i la virtut que li encanta tot el que té a veure amb Grècia i Roma. Per això vam arribar a la conclusió que aniríem a Londres un sol dia per veure el British Museum. En mirar els vols, vam veure que aquesta combinació és difícil: Londres és una d’aquestes ciutats on hi has de passar més d’una nit. Per sort, la Laura és una d’aquestes persones que quan li truques i li dius “anar a París ara mateix és més barat que anar fins l’Ametlla de Mar”, només et sap respondre “compra!”. I és així que ens disposem a retrobar Place Vendôme, la Madeleine, els Champs Élysées, Notre Dame... juste après Noël.

Primera prioritat

El primer curs de Filologia Clàssica vaig fer una assigantura optativa sobre Literatura Grega. Sorprenentment, al currículum de clàssiques de la Universitat de Barcelona hi ha molt poques matèries en què s'estudiï de ple aquesta matèria: normalment les assignatures s'estructuren entorn a un autor, al qual es dedica un 85% de les classes en traducció de textos i un 15% (és un percentatge generós) en estudi de la seva obra. Pollet com era, recent arribada a la universitat, quan en Jaume Pòrtulas va entrar a la classe jo no sabia qui era. Ningú em va dir que era catedràtic, que era un gran estudiós de la literatura grega, que era una de les més grans eminències (per a mi la més gran, puc admetre només que se'l compari amb Carles Miralles) que actualment té el Departament de Grec de la facultat. Per a mi les millors lliçons van ser les dedicades a Homer: en el fons, des que li vaig dedicar tot el treball de recerca li he tingut una especial predilecció. En Pòrtulas, amb el seu plàcid i calmat to de veu, ens va fer una profunda capbussada a la Ilíada, vam anar resseguint els cants del poema i els caràcters dels herois, vam anar desentranyant la raó de ser de tots i cadascun dels elements que a totes les escales constitueixen el primer poema èpic d'occident, la primera literatura que s'hi coneix, anant més enllà del que la simple aparença deixa veure al lector mitjà. Em sembla un gran reconeixement el que es va fer el passat juny a Jaume Pòrtulas amb el Premi Nacional de Literatura i estic plenament convençuda, malgrat no haver-lo llegit encara, que el seu llibre Introducció a la Ilíada: Homer, entre la història i la llegenda (Bernat Metge, Barcelona, 2009) serà un dels millors assaigs que s'ha fet sobre la Ilíada, Homer i la qüestió homèrica, a Catalunya i arreu.

XVI Simposi SEEC - CAT: "Artes ad humanitatem"

Què: Simposi Artes ad humanitatem
On: Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili, Tarragona
Quan: del 23 al 25 d'octubre
Programa del XVI Simposi de la Secció Catalana de la SEEC

En Nobel es va equivocar

Una de les coses més socialistes, més fanàtiques, més "políticament correctes", més fal·laces, més d'esquerra europea decadent i devorada pel seu propi discurs... una de les coses, en definitiva, més declaradament absurdes que es poden fer és donar el Premi Nobel de la Pau -el mateix que van rebre la mare de Teresa de Calcuta i Martin Luther King- a Barack H. Obama. Que Obama agrada a l'esquerra europea és tan evident com que Europa no entén la política i la visió del món americanes. L'onada mediàtica i l'immens impacte que ha suposat l'arribada d'Obama ha desvirtuat la situació i sembla evident que l'escuma ha pujat fins a deixar la copa plena però amb només dos dits de xampany. És cert que Obama és molt diferent de George W. Bush, que la seva actitud sembla revestida d'una certa voluntat conciliadora i els seus orígens generen una certa complicitat (malgrat que alguns ens permetem de desconfiar de les capacitats governatives que la voluntat i un arbre genealògic puguin acreditar); és cert que la seva trajectòria és la plasmació de la igualtat i la llibertat de què Nord Amèrica és emblema i que ha dut esperança a molts afroamericans. Però deixant això de banda, Obama és el president dels Estats Units i com a tal mirarà fonamentalment pels interessos dels Estats Units -que sovint necessiten l'exèrcit per a satisfer-se-; també, com a president dels Estats Units, el seu càrrec té molta presència, però poc poder fàctic (poc en relació amb el que ens sembla que té, evidentment), de manera que poca cosa pacifista podrà fer ell tot sol.

El president dels Estats Units no pot ser monjo benedictí; pot ser algú partidari de la diplomàcia i algú partidari de les aliances entre estats en comptes de l'escisió, però sens dubte això no converteix Obama en ningú extraordinari ni, sens dubte, en ningú ni remotament equiparable a Teresa de Calcuta o a Martin Luther King.

Si mai hi penso

I si l'un estimava la puresa blanca, la bellesa immaculada trencada pel vermell de Sardes, la perfecció d'una suau corba coberta per una tela transparent -ah!, púdica en va-, la placidesa de la mar que envoltava els seus somnis, profundament blava, i les melodies d'estructures conscientment desenfrenades, a l'altre el fascinaven la putrefacció, la carronya replena de cucs i escarabats, les vísceres pudents abandonades a la descomposició, l'excrement de flaires caduques, l'acumulació als racons de vòmits i orines, la suor i la brutícia feta crosta damunt la pell.

Letteratura italiana in Renascimento

Sogliono il più de le volte gli alti e spaziosi alberi negli orridi monti da la natura produtti, più che le coltivate piante, da dotte mani espurgate, negli adorni giardini a' riguardanti aggradare; e molto più per i soli boschi i selvatichi ucelli sovra i verdi rami cantando, a chi gli ascolta piacere, che per le piene cittadi, dentro le vezzose et ornate gabbie non piacciono gli ammaestrati.

Iacopo Sannazaro, Arcadia (1502 editio princeps), "Prologo"

La major part de vegades, als qui passegen pels jardins més elegants els solen agradar més els arbres alts i espaiosos, nascuts de la natura a les tenebroses muntanyes, que no pas les plantes cultivades, esporgades per mans expertes. I molt més plauen a qui els escolta els ocells salvatges cantant pels boscos damunt les verdes branques que no pas agraden els amancits que ho fan per les abarrotades ciutats, dins les gàbies precioses i adornades.

Traducció bastant lliure i força prosaica

Esbós

Quan feia una estona que estava asseguda en un racó d’aquella plaça, un noi va acostar-se decidit cap a mi. Quan va ser a tocar, vaig aixecar el cap per fitar-li el rostre i, tan bon punt vaig fer-ho, ell va dir: “Sofia?” Sorpresa que algú fora dels que havia conegut a la casa del pare em conegués, vaig afirmar amb un cop de cap i una certa vacil·lació. Ell aleshores va asseure’s al meu costat i em va explicar qui era i per què era allà:
Sembla ser que, quan jo havia marxat de casa, derrotada pels meus oncles, l’àvia havia anat a buscar-lo a ell —es deia Eleftherios— a la caseta dels afores on vivia. Li havia parlat de mi i li havia demanat si podia acollir-me: ell era el meu cosí.
De seguida vaig adonar-me que l’Eleftherios era molt diferent dels oncles; de fet, feia anys que només es parlava amb l’àvia, les desavinences i les diferències irreconciliables amb la resta de la família havien produït un trencament definitiu quan ell tot just havia complert 20 anys. Ara en tenia vint-i-sis, vivia en una casa que ell mateix s’havia construït en una parcel·la dels afores del poble i es guanyava la vida (“si és que en podem dir així”) pintant. Em va proposar d’acompanyar-lo a casa seva i quedar-me allà. Si t’he de ser sincera, em va semblar natural i estrany alhora. Malgrat la desaprensió i la lleugeresa amb què va proposar-m’ho, el fet és que, tot i ser cosins, no deixàvem de ser dos desconeguts acabats de trobar, i jo, una forastera a casa seva. Vam caminar ben bé una hora i mitja fins arribar a la casa: es trobava en un sortint d’un vessant rocós que anava a morir a l’aigua del mar. Era un indret totalment aïllat, silenciós i d’una bellesa que es fa molt difícil d’explicar. Alguna vegada havia llegit que la bellesa existia perquè els homes poguéssim apreciar l’espiritualitat i la puresa amb els sentits; quan vaig arribar a casa l’Eleftherios ho vaig entendre. Dins, la casa estava dividida en tres petites estances. La més petita era el bany, la mitjana feia d’habitació —contenia només un llit més ample del que hom s’hagués esperat trobar en aquell espai tan reduït— i la gran era una barreja entre menjador, sala d’estar, cuina i taller. L’olor de les pintures va molestar-me molt, al principi, era a cada racó de la casa, però aquell mateix vespre ja m’hi havia avesat i fins he de reconèixer que m’agradava anar descobrint les diferents plantes i espècies amb què les fabricava. Quan el sol va començar a caure, l’Eleftherios i jo érem sota una figuera que hi havia al costat de la casa, coneixent-nos (t’ho dic així perquè de tanta estona que vam estar parlant i de tantes coses que ens vam explicar, no seria just dir només que ens relatàvem les respectives infanteses o els patiments que havíem viscut un i altre, fos pel sobtat aïllament en el seu cas o a causa de la guerra, en el meu). De sobte va quedar callat i va dir: “de pressa, asseu-te de cara al mar”. Jo que, malgrat haver-li agafat confiança en aquella breu estona, encara em sentia una mica violenta, no vaig preguntar i vaig obeir. Veloç, ell va entrar a la caseta i va agafar-ne una tela ja tensada i els estris per pintar. I mentre començava a fer els primers traços vigorosament, em va dir que havia pintat aquell espectacle de colors infinitat de vegades, però que feia molt que tenia ganes de pintar-hi el cos d’una dona. “Una dona sempre fa més bell un quadre, sou delicioses”, i ho deia amb un deix de submissió al que és superior, d’admiració per la magnificència i de devoció pel que és diví. Em sentia com una intrusa en aquella escena, però a mesura que van anar degotant els minuts, m’hi vaig sentir més i més còmode. Amb el temps, a mesura que ens hem anat coneixent i que jo he anat posant per a ell, m’he habituat a sentir-me a gust en aquests moments, a prendre-hi part activa malgrat estar-me immòbil davant seu. Quan va donar l’obra per acabada (amb sorprenent rapidesa), em va manar d’acostar-m’hi: la tela era un mar de colors d’una bellesa més captivadora del que li és propi a aquesta virtut, es barrejaven amb major confusió que en la realitat les llums del sol ponent-se i els tons de l’aigua de l’Egeu; i al mig, més petita del que havia sospitat en veure la seva fal·lera quan s’havia aixecat tot d’un plegat a buscar les eines de pintar, hi havia, amb un detallisme i una nitidesa que contrastava amb la salvatgia del fons, la imatge del meu cos d’esquenes, amb el xal que m’havia donat per resguardar-me de la brisa del capvespre mig caigut per sota les espatlles i amb els cabells enredats amb aquell recollit que en fer-me’l m’havia semblat matusser i estrafolari, però que pintat per ell apareixia delicat i elegant.
Havent sopat, després d’estar-nos una estona abocats sobre el cel i d’haver descobert que compartíem la passió per les estrelles (havent viscut, és clar, el deler afanyós de qui descobreix un igual quan menys s’ho espera i s’hi llença amb ànsies per experimentar el dolç plaer de saber-se comprès), vam estirar-nos al llit. Vam fer l’amor. Ni m’havia passat pel cap ni semblava que ell ho tingués pensat o ho estigués esperant, però ens va sortir de dins començar a besar-nos amb una barreja de brutalitat i tendresa i vam passar-nos la nit fent l’amor, desbocats com bèsties, amb breus estones de repòs que ens servien per recuperar l’alè i omplir-nos de carícies. No sé dir-te si va ser pel temps que feia que no estava amb un home, pel temps que feia que no em sentia estimada o perquè ell era el millor amant que mai havia trobat, però les seves carícies feien que m’estremís i se m’ericés el pèl de tot el cos, i els breus petons que em feia a cau d’orella, al llarg del coll i per tota l’esquena aconseguien que experimentés un plaer que m’omplia de passió, despertava una escalfor gairebé dolorosa al meu pit i m’empenyia contra ell, a estrènyer-lo amb totes les meves forces i a voler fusionar-me amb ell convertint-nos en un sol ésser.

*Imatge: Ulisses escapant de Polifem, J.M.W. Turner

La piràmide invertida

Amb la llibertat com a paradigma, la democràcia em sembla un sistema injust, però és el menys injust que conec. Sembla inevitable que, convivint amb més gent, s'hagin de prendre decisions úniques que afectin tothom; és força problable que hi hagi més d'una opinió i que, per tant, sigui quin sigui el sistema d'elecció, hi hagi individus que vegin com la decisió finalment escollida no es correspon amb la que ells haurien pres, de manera que la seva llibertat es veu frustrada. Si no es pot considerar la llibertat individual -perquè de més d'una voluntat en sorgeixi una sola solució-, el millor és considerar la llibertat global. I això és el que fa la democràcia: maximitza la llibertat global.

La història, la llarga pugna material i intel·lectual necessària per establir la democràcia -que en rigor només és si el sufragi és universal tant en la seva cara activa com en la passiva-, han fet que el sistema s'hagi dotat de certs "elements de seguretat". Segurament és molt qüestionable la necessitat d'una Constitució, d'una norma bàsica que reculli uns drets elementals i unes línies d'organització i funcionament fonamentals. Es diu que és per preservar la llibertat, la llibertat entre individus i la llibertat enfront de l'estat. Una Constitució, segons alguns corrents jurídics constitucionalistes, té com a requisit indispensable per definir-se com a tal haver estat aprovada democràticament. Si mirem en pro de la llibertat, sembla natural que una norma feta per defensar aquesta llibertat sigui aprovada mitjançant un sistema que precisament maximitza la llibertat global. Podríem qüestionar-nos si en aquest cas és necessari i, sobretot, imprescindible prendre aquesta "decisió" comuna: amb la llibertat com a paradigma, la democràcia sembla el sistema menys injust, però com que no és just perquè no respecta la llibertat individual, sinó la glboal, en pro d'aquesta primera (perquè la llibertat és eminentment una característica individual) cal que siguin les mínimes les decisions preses en comú. Com a mínim això s'endevina per lògica, sempre que només es busqui defensar la llibertat, tant amb la democràcia com amb la Constitució; per a altra gent, hi ha altres "valors" que es defensen amb una i altra.

En l'ideari polític occidental, la llibertat, doncs, sembla haver-se plasmat en la democràcia i la Constitució i, per tant, la defensa de la primera es fa a través de la defensa de les segones. Com a mesura de defensa d'aquestes, quan es va anar adquirint experiència en democràcia i constitucionalisme, es van anar creant tribunals constitucionals que vetllessin pel respecte de la norma suprema. D'una banda, perquè els individus respectessin els drets reconeguts als seus congèneres, i, d'una altra, perquè la representació (i, per tant, no la voluntat directa) dels ciutadans no utilitzés el poder constituït per anar en contra dels propis ciutadans, els constituents, és a dir, en contra del que ells mateixos havien establert mitjançant la democràcia, el que havien de ser les línies de l'actuació estatal i els drets individuals inviolables.

A partir de tot el que he exposat, podríem elaborar una piràmide que reculli l'ordre jeràrquic dels elements que vertebren el nostre ordre polític:

O el que és el mateix:

Si acceptem, per tant, aquestes jerarquies, té sentit democràtic que el TC modifiqui el que el poble ha escollit per mitjà de la democràcia, quan jeràrquicament el poble està per sobre del tribunal i la democràcia, per sobre la Constitució?

Il cieco dotto

E come se ne va lontano l’amore. Come si é smaritto, come redotto a niente. Alla fine tutto é solo scurittà, non resta niente. Come un debole scoiattolo la vita di cui si spegne lentamente... ed a un certo punto non si sà piú si é ancora vivo oppure é già morto. Resta il suo corpo in un dimenticato angolo, nessuno se ne ricorda piú, per il mondo e come se non esistisse. É cosi che le cose più belle, i sogni più ansiati, le speranze che non pensavamo di potere perdere, disparescono senza nessuno sentirlo. C’é in qualche posto ancora un lacrima bagnata, ancora un sospiro suonoro, ancora un palpito vivo. Se mai lo trobate, ditegli che tanto l’abbia amato come oddiato, che tanto potrei aver datto tutto per la sua vita che per la sua morte. C’é ancora una lacrima per cadere, ma cuando cadda sarà tutto nebbia. Solo i ciechi saranno dotti.

Mentre ho puguis tenir tot

“M’exalta el nou i m’enamora el vell”, deia Foix. La magnitud dels gratacels del Financial Distric i la majestuositat de la cúpula de Santa Maria dei Fiori, les enormes avingudes de Manhattan i els jardins renaixentistes, els panells d’anuncis de Times Square i les pintures de Botticelli... Diuen que la ment dels homes es divideix entre la racionalitat i la follia. Nova York és la meva part racional, l’ambició de voler anar cada vegada un pas més enllà, de millorar, d’aprendre més, la llibertat i la supervivència. Florència és la meva part folla, el plaer pel plaer, la bogeria d’esforçar-se per acabar sentint-se aclaparat per la bellesa, l’ostentació banal. I la ment es debat entre l’una i l’altra, i una part d'ella vol caminar per les enormes avingudes des de Park Avenue fins a Battery Park, mentre l’altra vol entrar a Santa Croce per tornar a veure aquella escultura de marbre d’una dona que deixa una corona de flors damunt la tomba del seu marit. Haver d’escollir és sempre difícil, la renúncia és dolorosa; de vegades, potser és millor el lleu dolor de la confusió, el mareig de la desorientació. Mentre ho puguis tenir tot.